Són les macro instal·lacions de renovables la solució?

Sens dubte, la transició energètica a les renovables és a cada dia que passa més necessària i, en este sentit, el sector elèctric juga un paper fonamental com a agent del canvi.

Segons les dades de REE (Red Eléctrica de España), durant els últims anys s’ha estat impulsant la generació energètica renovable a Espanya. De fet, 2020 ha sigut l’any en què més energia neta s’ha produït.

Podria dir-se que, malgrat l’aparent optimisme, els esforços realitzats fins al moment queden molt lluny de la descarbonització del model energètic a Espanya i fins i tot són insuficients. Però, per què? A què pot deure’s?

Pot ser, abans de plantejar un canvi en l’origen de les energies, hauríem de reduir la demanda energètica. És a dir, transformar l’actual model de producció-consum per un altre, amb una perspectiva al decreixement econòmic. És tot un repte, que fins ara no s’ha tingut en consideració. Però si la transició només té com a base la substitució dels combustibles fòssils per energies renovables, res canviarà en el sistema energètic.

L’enfocament parcial del model energètic renovable que es comença a plantejar, pot explicar l’onada de macroprojectes eòlics o fotovoltaics que ja s’estan ficant damunt la taula. Estos gegants parcs renovables, que pretenen abastir energia al mateix ritme de demanda que les no renovables, han generat gran polèmica i han sigut àmpliament rebutjats per la societat. Per què? Quins són els motius?

Perquè amenacen la natura i semblen respectar poc la integritat paisatgística de les zones protegides o que tenen un alt valor ecològic, paisatgístic, cultural o socioeconòmic. Malgrat que, a l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, s’establix l’obligatorietat d’integrar les infraestructures energètiques renovables en el territori i el seu paisatge, evitant en tot cas la seua degradació, fragmentació o destrucció.

En poques paraules, continuen sent una rèplica del que hem fet amb el planeta fins ara, però amb altra aparença.

Per a aconseguir un desenvolupament energètic sostenible, just i inclusiu, que ens permeta combatre el canvi climàtic, hem d’aprendre de les errades del passat. Per una banda, hem de replantejar els usos energètics que fem i la despesa energètica associada, per tal de reduir-los. Per l’altra, hem d’avaluar correctament els projectes d’energies renovables, minimitzant al màxim els possibles impactes ambientals derivats.

Davant la vulnerabilitat del territori valencià a què tinga lloc un efecte bambolla de les macro instal·lacions renovables, creiem que s’ha d’apostar per un model energètic simple, distribuït i allunyat de les grans empreses de l’oligopoli energètic que impacten notablement sobre el medi natural.

Si produïm l’energia allà on es consumeix, la transició energètica pot desenvolupar-se en els entorns urbans en els quals vivim, sense la necessitat de crear grans infraestructures de transport i emmagatzematge per al proveïment energètic. Perquè siga possible un model d’autoconsum, cal plantejar mecanismes participatius per a integrar a la ciutadania en la gestió i generació de l’energia, posant fi a l’especulació energètica.

Segons els objectius de la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, tindríem de temps fins a 2050 per a assolir tot allò que plantegem. És a dir, la neutralitat de carboni i, per tant, l’abastiment 100% únic de les renovables en la generació de l’energia. Es preveu, per tant, un dur camí que requerirà potents inversions en investigació i innovació i que ens portarà una tirallonga de canvis que ens afectarien a tots. La pregunta és: estem preparats?

Andrea Márquez.