A la muntanya del Castell de Sagunt hi trobem la riquesa de la vegetació mediterrània, on lluiten per l’ equilibri espècies endèmiques i altres introduïdes pels humans.

 

Diferents civilitzacions han triat al llarg del temps la muntanya del castell de Sagunt per al seus assentaments. La seua localització priviliegiada en relació amb el medi, hi ha contribuït. Una muntanya poc elevada que mira a la mar, concretament a les dues marjals que l’ envolten. Un canal de comunicació amb les terres de l’ interior com és el riu Palància, i la seua situació entre dues serres, converteixen aquesta muntanya en un enclavement únic.

 

 

Hui en dia abunden les restes arqueològiques, pedres que mostren com han segut utilitzades per diferents temps i per diferents funcions,al igual que tots els recursos de la muntanya eminenment mediterrània. Així, la base del seu patrimoni no és altra que el recurs natural.

 

Hi trobem envoltant les pedres tots els arbres que han acompanyat aquestes civilitzacions al llarg de la història, i que en algun moment foren tan importants com per a ser associats als deus i deesses. Els més representatius de la cultura grecoromana i dels que podem gaudir hui en dia són l’Olivera consagrada a Minerva, deessa de les arts de la guerra o el xiprer associat a Plutó, el deu del més enllà; l’ alzina a Jupiter, o el pi a Cibeles. També hi trobem la arbres fruiters com la figuera o el mangraner, típicament mediterranis.

 

 

Entre les espècies arbustives no ens en falta cap, amb un passeig podem observar el llentiscle, l’ espí negre, l’ aladern, el romer …. però a més podem descobrir altres espècies no tan comunes, fins i tot endèmiques.  Un endemisme és una espècie que sols es troba a una regió geogràfica molt concreta i fora d’ ella no la podem trobar. És per aquesta raó per la que tenen una importància especial, i per la que s’ han de intentar conservar amb una major intensitat, perquè si desapareixen en aquest espai concret en cap altre lloc les podrem trobar. A la muntanya del Castell de Sagunt, s’ han identificat dos endemismes: Leocojum valentina i Centaurea saguntina.

 

La Leocojum valentina és un fina planta bulbosa amb una flor blanca en forma de campaneta que floreix a l’ estiu. Habita en pastures i en  fisures de roca calcària i normalment en zones amb orientació sud a sud-est. Es distribueix per les muntanyes litorals des de Oropesa fins a Almenara, i en algun altre punt concret com és la Muntanya del castell de Sagunt, El Puig o LLombai. Sembla que la seua principal amenaça ha segut l’ expansió urbanística litoral, ja què suporta els incendis fàcilment. Es tracta d’ una espècie que passa molt des apercebuda per la seua floració al mes d’ agost, però d’ un alt valor.

 

 

La Centaurea saguntina és un altra planta humil amb flor, de tija fina molt ramificada. La seua flor ix d’ un capoll punxegut amb fins pètals de color morat púrpura. Es tracta d’ una planta helòfila, vol dir que necessita una bona quantitat de sol per créixer i es troba en terrenys de secà. La seua distribució és molt semblant a la del Leocojum, per tant fixeu-vos en passejar pel castell perquè el seu port menut la fa difícil d’ avistar.

 

 

 

Altres curiositats botàniques són les dites popularment tramuseres o herba del moro (Anagyris foetida). D’ aquesta planta es diu que fou portada per la població musulmana. Es solen trobar envoltant fortificacions, ja que sembla que s’ utilitzava com a arma defensiva fregant-la a les puntes de les fletxes perquè deixara el seu verí altament tòxic.

Es tracta d’ un arbust mediterrani que pot arribar a créixer fins als dos metres d’ altura i viu en climes mediterranis. Té la particularitat de què li cauen les fulles a l’ estiu com a adaptació a les temporades de calor. A la tardor, amb les pluges li tornen a brotar. La seua floració és d’hivern, el que ens permet tindre flors a les nostres muntanyes en totes les estacions. Si us fixeu voreu el seu fruit, és com una xicoteta garrofa amb la pell més fina. Les llavors que porta dintre són distribuïdes per diferents aus com les curruques o els mosquiters. La distingireu per la seua flor groga i les seues fulles arrodonides.

 

Un altra planta introduida que no necessita presentació és la figa palera (Opuntia ficus-indica) originaria del continent americà. És una planta carnosa de la família del cactus, que per la seua capacitat a suportar la mancança d’ aigua i la seua reproducció per fragments de la mateixa s’ ha extés per les nostres terres fins considerar-se una espècie invasora que està perjudicant  la biodiversitat de les nostres muntanyes. De la figa palera es menjaven els seus fruits fugint del perill de les seues punxes. El seu cultiu també estava lligat al tiny roig de teixits, ja que aquesta planta esta associada a una cotxinilla que al xafar-la treia el líquid (sang) roig que s’ usava per tenyir. Actualment a Sagunt s’ ha distribuit aquest insecte amb l’ objectiu de controlar la població de figues paleres. Si veieu unes taques blanques a les seues pales sapigueu que és aquest bitxet que se l’ està menjant.

 

Tan les plantes com les persones han lluitat al llarg dels temps per conquerir el castell de Sagunt, en l’ equilibri està la virtut. Nosaltres les volem donar a conèixer i col·laborar amb totes aquelles entitats que vulguen mantindre el seu equilibri.

 

Sara Aunés i Marqués.

Educació ambiental

Acció Ecologista-Agró.