El mosquit és l’insecte més molest. D’això no hi ha dubte. Les seues picades ens amarguen la vida a tots. Als ecologistes també. Especialment si som aficionats a anar a “pardalejar” a la marjal. Però, a més a més de molest, el mosquit és l’animal més perillós del Planeta. Cada any, moren aproximadament un milió de persones per malalties propagades per les seues picades: Zika, malària, dengue, febra groga, chikungunya…

De fet, segons afirma Timothy C. Winegard en el seu llibre El mosquit: Una història humana del nostre depredador més letal, este insecte ha matat al 48% d’éssers humans que han trepitjat la Terra. Des de l’aparició de l’Homo sapiens, fa aproximadament 200.000 anys, els experts calculen que uns 108.000 milions de persones han nascut al Planeta. I 52.000 milions, segons Timothy C. Winegard, haurien mort víctimes dels mosquits.

A casa nostra, este insecte ha propagat al llarg de la història innumerables epidèmies de malària. Esta malaltia també es coneix com a paludisme, terme que prové del llatí palus, que significa pantà. En un litoral com el valencià, completament esguitat d’aiguamolls, els mosquits sempre han proliferat. I quan els nostres avantpassats intentaven domesticar la marjal, per exemple per al conreu de l’arròs, ells responien picant i transmetent la malària.

Un cas ben documentat el tenim a la Marjal d’Almenara. A les acaballes de la Guerra del Francés es va produir una gran epidèmia de paludisme, anomenades aleshores terçanes i quartanes, que es va cobrar la vida de centenars de persones. Concretament en 1814. Llavors, les administracions de l’època van intentar dessecar la marjal per a lluitar contra la malària. Afortunadament, no van aconseguir aterrar-la.

Però, al llarg del segle XIX, van ser moltes les marjals, estanys, llacs i llacunes dessecades i aterrades. Fins i tot, en 1918, el Ministeri de Foment va aprovar la coneguda com a Llei Cambó, que dictava estímuls per a dessecar llacunes, marenys i terrenys pantanosos per a combatre el paludisme. Així que la lluita contra els mosquits, com a vectors de malalties, ha arribat fins i tot a ser un agent modelador del paisatge.

Tres anys després de l’aprovació de la Llei Cambó, en 1921, es va introduir a Espanya una espècie exòtica per a lluitar contra la malària. Parlem de la gambúsia (Gambusia holbrooki), un xicotet peix originari dels Estats Units d’Amèrica que s’alimenta de les larves dels mosquits. Malauradament, com hem constatat amb el pas del temps, també s’alimenta dels juvenils i els ous del samaruc (Valencia hispanica) i del fartet (Aphanius iberus), dos endemismes valencians amb els quals competix, al compartir nínxol ecològic, i que actualment es troben en perill d’extinció.

Després de la II Guerra Mundial, la lluita contra els mosquits va evolucionar amb l’ús dels pesticides químics. El més conegut va ser el DDT (dicloro-difenil-tricloroetà), amb el qual es van realitzar fumigacions indiscriminades durant dècades. En 1962, l’ecòloga Rachel Carson va ser una de les primeres a denunciar els seus impactes mediambientals en el seu assaig Primavera Silenciosa. En la dècada de 1970 es va confirmar el seu efecte negatiu sobre la salut humana i, finalment, es va prohibir. Però, quaranta anys després de la seua prohibició, el DDT continua present en rius com l’Ebre, el Xúquer o el Segura.

Durant els darrers anys, la biòloga Olivia Judson lidera una nova proposta per a exterminar del Planeta els mosquits, ja que afirma que disposem de la tecnologia que faria possible este “especicidi”. Es tracta de modificar-los genèticament. Concretament als mascles. Com? Doncs, amb un gen que transmetrien a les seues cries i que evitaria el seu desenvolupament complet. I, així, la segona generació de mosquits transgènics moriria abans de reproduir-se.

Esta proposta ha creat controvèrsia i un gran debat entre la comunitat científica. En primer lloc, per les implicacions morals de qualsevol “especicidi”. I, a més a més, perquè existixen 3.500 espècies de mosquits a la Terra. I només les femelles de tres d’elles transmeten malalties mortals. Per altra banda, paga la pena recordar que els mosquits són uns importants pol·linitzadors de les plantes i també una peça fonamental de la cadena tròfica.

De fet, l’erradicació dels mosquits provocaria un efecte retroactiu en els ecosistemes on habiten, amb un impacte irreversible en la cadena alimentària. En primer lloc, els grans damnificats serien els ocells insectívors i les rates penades, que s’alimenten dels adults, i els peixos i els amfibis, que es mengen les seues larves. En el cas de les aus, es calcula que sense mosquits la seua població es reduiria en més del 50%.

Este declivi en les poblacions d’ocells, rates penades, peixos i amfibis, com a conseqüència de la desaparició dels mosquits, afectaria la resta d’espècies de fauna i flora amb les quals interactuen, generant-se un efecte dòmino. Fins i tot, podria tindre un impacte negatiu sobre la nostra espècie, que no deixa de ser una més de qualsevol ecosistema. Així que exterminar els mosquits, a mitjà i llarg termini, no sembla un bon negoci.

Hem de recordar, a més a més, que al llarg de la història este insecte ha sobreviscut a la destrucció del seu hàbitat amb la dessecació i l’aterrament de marjals, a la introducció d’espècies exòtiques invasores i a les pluges indiscriminades de DDT. Qui ens diu que no seran capaços de sobreviure també a la seua modificació genètica? De fet, el mosquit és un dels animals millor adaptats evolutivament, com ho demostra la seua presència en la Terra des de fa més de 100 milions d’anys.

Miguel Crespo Roig.