Segons la mitologia grega, Cassandra era la filla dels reis de Troia. Cassandra també era sacerdotessa d’Apol·lo, amb qui va pactar, a canvi d’una trobada carnal, la concessió del do de la profecia. Però, quan va aconseguir la capacitat d’endevinar el futur, Cassandra va rebutjar al déu. Apol·lo, veient-se traït, la va maleir: continuaria tenint el seu do, però ningú creuria mai en els seus pronòstics.
De fet, Cassandra va predir l’engany del Cavall de Troia. Però, ningú va donar crèdit als seus vaticinis sobre la imminent caiguda de la seua ciutat. I, així, va nàixer la metàfora de Cassandra, síndrome que patix qui realitza advertències o expressa preocupacions vàlides sense que ningú li faça cas.
Esta síndrome l’hem patit repetidament en el moviment ecologista. Per exemple, alertant del Canvi Climàtic i dels seus impactes globals i locals; O avisant de la desfeta territorial que suposava urbanitzar massivament la costa; O quan hem demanat la conservació dels ecosistemes dunars per ser la nostra defensa natural contra l’erosió litoral.
Com a Cassandra, a nosaltres tampoc ens han fet cas en els nostres vaticinis. O, almenys, tot el cas que ens haurien d’haver fet. I al final ha sigut Glòria, un temporal made in Canvi Climàtic, qui ens ha acabat donant la raó. Només cal veure com han quedat les nostres platges després del pas de Glòria: amb primeres línies de casa i passejos marítims engolits per una mar embravida per l’Emergència Climàtica que ja patim.
Ara toca fer balanç i reflexionar: reconstruïm tot allò que Glòria s’ha emportat o apostem per renaturalitzar el nostre litoral? Construïm més espigons o assumim que la mar va a continuar engolint-se les platges? Adaptem la costa per a un escenari de Canvi Climàtic que ja està ací o continuem encabotats a primar el benefici econòmic i l’interés particular sobre el bé comú i l’interés general?
En Acció Ecologista-Agró ho tenim clar. Temporals hem tingut sempre, però a partir d’ara seran més virulents. I mantindre un model territorial d’ocupació massiva del litoral només farà que agreujar les conseqüències d’estos temporals. Per això, per a protegir la costa a mitjà i llarg termini hem d’apostar sí o sí per conservar i millorar els ecosistemes dunars i per restaurar-los allí on han sigut eliminats.
A més a més, cal assumir que hi ha edificacions en primera línia de la platja que hauran de ser sacrificades. Com també passejos marítims que mai s’haurien d’haver construït tan a prop de la mar. O podem fer de forma ordenada i planificada o ho farà la mar a colp de temporal. De fet, hi ha construccions que, independentment del Canvi Climàtic, estan condemnades a ser enderrocades des del primer dia per la seua proximitat a la mar.
Molta gent demana ara espigons i esculleres. Però, estes infraestructures només fan que traslladar el problema de l’erosió litoral al poble veí. Volem tindre tota la costa esguitada d’espigons i esculleres com si fóra una pinta del monyo? Nosaltres, almenys, no. Com tampoc volem malbaratar més recursos públics en aportar arena a platges que després la perden quan arriba el següent temporal.
Esperem que totes estes recomanacions siguen enteses i ateses per la classe política i la resta de la ciutadania, perquè hi ha una altra malaltia generalitzada que és la pèrdua de la memòria després de la tempesta. Esperem no haver de patir una nova síndrome de Cassandra quan el pròxim temporal colpege el nostre litoral.
Per descomptat, també esperem que es posen en marxa polítiques urgents per a aturar el Canvi Climàtic que ja patim. Perquè els temporals i la regressió del litoral només són un dels molts impactes que tindrà sobre el nostre territori l’Emergència Climàtica, una amenaça que hem generat amb un mode de vida desconnectat dels cicles naturals del Planeta.
Miguel Crespo Roig.
