L’estiu que acomiadem ha sigut prou sec al Camp de Morvedre. Es manté així una tendència que arrosseguem durant tot 2018 i part de 2017. Com a conseqüència, la Marjal dels Moros s’ha secat pràcticament en la seua totalitat. I la Marjal d’Almenara ha patit un important dèficit d’aigua. Del Palància millor ni parlem. Ens hem “malacostumat socialment” a vore el riu sec. Ple de vida, però sense una gota.

 

 

La manca de precipitacions és, sens dubte, un dels principals motius pels quals les marjals del Camp de Morvedre estan sota mínims. Esperem que les pluges de setembre ajuden a recuperar els seus nivells hídrics. Però, hem de ser conscients que un factor clau per a la conservació de les nostres zones humides litorals és la correcta gestió de l’aigua i el manteniment dels cabals ecològics.

Portem dècades amb una alarmant sobreexplotació dels aqüífers amb el vistiplau de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) i la resta d’administracions. Estem vivint per damunt de les nostres possibilitats hídriques. I les marjals, cada vegada que es queden seques, ens ho estan recordant. Tanmateix, el seu crit d’alerta és ignorat sistemàticament. I de seguir així, al final, també ens acabarem “malacostumant socialment” a vore-les sense aigua, sense vida.

 

 

En un context de Canvi Climàtic com l’actual, on les pluges cada vegada van a ser més escasses i les temperatures més altes, no anem a poder mantindre el nivell de consum d’aigua actual. Especialment evident és açò pel que respecta a l’agricultura. Continuar transformant cultius tradicionals de secà en nous regadius amb degoteig és pa per a hui i fam per a demà. I tampoc no té sentit cap continuar urbanitzant noves zones, que en un pròxim futur tindran problemes d’accés a l’aigua potable.

L’actual Pla Hidrològic, així com els anteriors, ha demostrat ser insuficient per a assegurar la supervivència de les marjals del Camp de Morvedre. Cal recordar que les nostres fonts d’aigua són vàries. Per una part tenim la pluja, que a més a més recarrega els aqüífers. I malgrat tota la propaganda oficial, el sistema de reg per degoteig, que principalment es nodrix dels aqüífers, no està facilitant un estalvi d’aigua que revertisca sobre rius, marjals i altres ecosistemes aquàtics.

 

 

Al Camp de Morvedre també rebem aigua del Riu Xúquer, el famós metre cúbic. Però, este transvasament pot generar problemes ambientals com és la sobreexplotació del Xúquer. A més a més, implica la reducció de l’aportació tradicional d’aigua a altres espais naturals. Per exemple, al Parc Natural de l’Albufera de València. La dessalinització és una altra opció per abastir-nos, però fins ara és massa costosa econòmica i mediambientalment. I la reutilització d’aigües de i per a l’agricultura i la indústria hauria de passar ja d’un plantejament hipotètic a la realitat.

Per tant, pel bé de les nostres marjals i el de la nostra pròpia societat, hem d’acceptar que no hi ha aigua per a tots ni per a tot. I que, tal i com marca la normativa europea i també l’estatal, primer hem d’assegurar el bon estat de conservació de les masses d’aigua naturals. I després, una vegada ja estiguen assignats els cabals ecològics, realitzar un repartiment equitatiu i just per als diferents usos humans de l’aigua.

El Planeta i els seus recursos són finits. I l’aigua no és una excepció a esta regla. Així que no podem continuar transformant i sobreexplotant la Terra per a complir els nostres desitjos i capritxos, ja siguen hídrics o de qualsevol altre índole. Hem de canviar el paradigma. Hem de començar a adaptar-nos nosaltres al territori, tal i com va fer la humanitat fins a no fa tants anys. D’eixa capacitat d’adaptació depén, en bona mesura, el nostre futur i també el de les nostres marjals, rius i fonts.

Miguel Crespo Roig.