Recuperem el treball realizat al projecte l’ Avinença de La Vall de Segó, per parlar-vos del nostre paisatge.
La Vall de Segó és una xicoteta però entranyable vall costanera, voltada per petits cims que formen un arc tancat a ponent i obert a la mar. Esta singularitat permet que el clima siga suau quant a les temperatures i li proporciona a la vall un recés als vents del nord i ponent.
A l’extrem septentrional de la vall, el poble d’Almenara és el més proper a la mar i el més allunyat de la resta de nuclis urbans. Benavites, Quartell i Quart més centrals i Faura i Benifairó es troben al recés del Pic de La Creu, l’Alt del Tabalet i el Pic dels Corbs a l’extrem més meridional.
El nom de Segó és una formalització que féu l’administració de Jaume I de la veu Sagunt aplicada a la vall. En el Llibre del Repartiment figura també en llatí amb la forma Val de Segon. Per tant, el nom que rep la vall és una simplificació del topònim antic Segont. És a dir, Sagunt. Així doncs, La Vall de Segó s’entenia com un territori dependent de la ciutat de Sagunt i és este terme el que es va conservar durant l’edat mitjana.
Al cor de l’arc que formen les seues muntanyes hi trobem un punt central: La Font de Quart. L’aigua que hi brolla de la font han permés el desenvolupament de diferents civilitzacions a la vall. Tot i que hi ha constància d’un santuari iber-romà a la muntanya de la Frontera, foren els musulmans qui, amb els seus sistemes de repartiment d’aigües, donaren la riquesa a esta vall. L’aigua permeté que brotaren diferents alqueries anomenades llogarets, de les quals ara resten els pobles que coneixem.
Al paisatge de la vall trobem carenes poblades d’espart, romaní i timonet que donen pas a una infinitat de tarongers on antigament dominava la garrofera. Si obrim la mirada a la mar, veurem una ampla zona de marjal. La desembocadura dels nostres rius subterranis crea un niu de biodiversitat per a les aus i la fauna aquàtica.
Esta extensa planícia, considerada durant molt de temps un espai poc saludable, s’ha colonitzat amb la regulació de l’aigua, permetent el cultiu temporal de vitualla. Actualment la Marjal d’Almenera és un espai de gran riquesa pel que fa a la seua biodiversitat, al seu paper ecològic de distribució d’aigües fins a la mar i per al plaer de les persones que la visiten.
EL CAMÍ DE L’AIGUA
Tot i ser subterrània, l’aigua que arriba a La Font de Quart és del Riu Palància, que se soterra al seu pas per la Presa d’Algar. Al llarg d’este recorregut subterrani trobem fonts, ullals i brolladors que porten l’aigua a la superfície. La més destacada és la Font de Quart.
Més endavant, l’aigua abastix els pobles de La Vall de Segó i els seus cultius per a acabar arribant a la mar per diferents camins que s’obren a la Marjal d’Almenara. I així completar el cicle natural de l’aigua.
LA FONT DE QUART
El naixement de les aigües de La Font de Quart es troba al punt d’unió entre els barrancs de La Font i del Coronat. Un indret on aflora l’aigua en diversos ullals naturals formant una llacuna. L’aigua de la font no sols és un element clau per als humans. També ho és per a la biodiversitat existent des de Quart fins a la mar al llarg de tot el seu recorregut, siga per séquies o barrancs. Per allà on passa l’aigua, es crea vida.
Amb el perfeccionament dels sistemes de canalització i aprofitament de l’aigua, les persones hem reduït considerablement els hàbitats d’aigua dolça. Així, cada vegada és menys comú escoltar un gripau o veure nenúfars. D’ací la importància del bon manteniment de la nostra font i dels camins de l’aigua.
USOS I COSTUMS
Els usos i significats de l’aigua han determinat els costums de les seues poblacions. L’aigua de La Font de Quart ha tingut un ús fonamentalment agrícola. Però, també industrial en temps dels molins. I no hem d’oblidar com arribava als pobles nodrint els llavaners, on es reunien les dones, o sonoritzant jardins i patis interiors.
La distribució de l’aigua de La Font de Quart és un sistema complex que existix des de l’època àrab. Es basa en un sistema de partidors d’aigua contínua i un sistema de tanda regulat amb el temps solar. És a dir, canvi de tanda a l’eixida del sol, al zenit i a la posta. A més a més, s’aplicaven compensacions per a les diferents comunitats dependents, entenent així que la distribució de cabals d’aigua era tant per a l’ús de reg com per a consum humà. Este ús humà es coneixia com a aigua de recotxa o simplement recotxa.
Este sistema de distribució ha patit algun canvi al llarg de la història. Per exemple, pel creixement del nombre de braçals en augmentar la població després de la conquesta cristiana, va aparéixer la figura del Sequier, l’encarregat de les tasques de distribució de la tanda i vigilància. Però, en essència, el sistema es manté pràcticament intacte fins hui en dia. I és fonamental que es mantinga així, ja que ens dóna l’oportunitat de gaudir de l’aigua al llarg de tot el seu recorregut fins a la mar.
COM VOLEM LA NOSTRA FONT?
Durant molts anys, segles, el centre neuràlgic de La Vall de Segó ha recaigut en La Font de Quart. La importància de l’aigua per a la vida i el fet d’estar lligats a este bé tan preuat ha fet que la font esdevinguera un símbol.
La generositat amb la qual ha aportat aigua de forma continuada durant tant i tant de temps ha calat també en els habitants de la vall, que la repartixen escrupolosament i amb optimisme. Es repartix tota la que hi ha, sense cap reserva, i des del primer dia. L’herència de les diferents civilitzacions, totes vinculades a la cultura de l’aigua, és esta.
Des d’Acció Ecologista-Agró volem la font viva i amb les espècies de fauna i flora autòctones necessàries per a la bona conservació d’este ecosistema natural. Volem, també, que la ciutadania s’hi acoste, la gaudisca, la respecte i la conserve. Volem la font i la Vall de Segó, com ara, sempre!
Article del fullet “La Font de Quart. L’avinença de La Vall de Segó”, per Sara Aunés i Marqués.
