La tragèdia del volcà de la Palma és una mostra més de la força de la natura i com ens pot afectar a la humanitat.

Actualment, amb l’erupció del volcà Cumbre Vieja de La Palma estem sentint parlar molt d’estes estructures geològiques i dels seus tràgics efectes sobre la població propera. Més enllà d’este impacte, ens preguntem, si hi haurà maneres d’evitar-ho o d’agreujar-ho, o si pot ser, l’activitat humana té alguna relació. 

Els volcans són elevacions del terreny, que s’han format com a conseqüència de l’aflorament de material rocós fos i la seua acumulació als voltants de la zona d’emissió. Podem dir, per tant, que són una revelació de les forces i de l’activitat que s’amaga en l’interior del nostre planeta.

Estes estructures del relleu presenten una fissura o clivella, més coneguda com a cràter, per la qual ix a l’exterior el magma i els gasos emmagatzemats en la càmera magmàtica, mitjançant un conducte anomenat xemeneia. Encara que, com estem veient amb el de La Palma, també pot aflorar este material a través de les fissures volcàniques que s’originen als flancs del volcà.

Les erupcions explosives són molt agressives. Emeten molts gasos i piroclastos que augmenten el risc d’exposició a la contaminació atmosférica. Però, a banda d’estos dos, poden distingir-se altres perills volcànics com són les colades de lava, les cendres, lliscaments de vessants i els tsunamis. Tots ells poden provocar problemes de salut, pèrdues materials, immaterials i patrimonials i també la destrucció dels espais naturals de la zona volcànica i la biodiversitat associada, tal com estem observant dia a dia.

Tot i això, al llarg de la història, l’ésser humà ha creat assentaments propers a volcans. Hi ha vestigis de civilitzacions que han desaparegut i han quedat soterrades sota la lava refredada que ha colonitzat nous territoris, com és el cas de la mítica Pompeia i el Vesuvi.

El motiu que ha fet que ocupem històricament les immediacions d’estes estructures geològiques és la fertilitat de les seues terres, alimentades per les cendres volcàniques. Una riquesa que permet el desenvolupament agrícola. De fet, estes condicions són les que afavorixen els conreus de vinya en les Illes Canàries, destacant el famós vi, malvasia canari, un dels més cotitzats del món.

Succeeix el mateix amb altres ecosistemes. No és menys coneguda la colonització de les zones inundables de rius històrics com el Nil, el Tigris o l’Eufrates amb la inundació dels seus cultius quan venen fortes pujades. De vegades, també presenciem destruccions de poblacions costaneres per tempestes marines o inundacions de construccions alçades en zones humides o barrancs.

Sovint les persones ens oblidem que la natura no sols ens dona tot allò que necessitem per viure, també ens ho pot furtar en un esclafit. No tenim suficientment present fins a quin punt depenem d’ella i oblidem que les persones, en tot este conjunt global que es diu planeta Terra, tan sols som un element més i no el més poderós.

És ben cert que som l’ésser viu que al llarg de la història més capacitat de transformació del planeta ha tingut. Encara que és evident la impredictibilitat per sé dels volcans, o d’un terratrèmol, d’un tornado o d’altres fenòmens que no podem controlar. Les accions humanes a la Terra també poden provocar conseqüències nefastes sobre el futur dels nostres territoris i les persones que els habiten.

Com hem comentat en repetides ocasions, viure d’esquena a les limitacions que posa la natura és la raó principal del creixent canvi climàtic i les seues conseqüències. De fet, un estudi publicat a la revista Nature l’any 2017 sobre l’augment de l’activitat volcànica durant la crisi del Messiniense, relaciona les temporades de sequera amb una major activitat volcànica. De manera que, l’augment de temperatura del nostre planeta, segons els científics pot pertorbar l’equilibri i respondre a la sensibilitat que mostren els sistemes magmàtics al forçament superficial. 

Este no és l’exemple més contundent de la relació del canvi climàtic amb els fenòmens extrems. No cal recordar ara una major recurrència de les gotes fredes, com la de Glòria, i les darreres tempestes que hem patit als nostres territoris, com les depressions aïllades en nivells alts (DANA), i la manera en què afecten les poblacions properes. A més, l’altre denominador comú de les catàstrofes naturals, és que sempre perjudiquen les societats més necessitades, sorgint així el que ja es coneix com a “refugiats ambientals”.

Aprofitem este article per a donar el nostre suport a les persones que estan patint la tragèdia de la Palma, i esperem que en la reconstrucció de territoris es valoren estes amenaces i es realitze una correcta valoració dels riscos, dins de la planificació territorial i socioeconòmica, que permeta incrementar la resiliència dels territoris que habitem.

Andrea Márquez Escamilla i Sara Aunés i Marqués.