La recollida selectiva de matèria orgànica (I)

Fins no fa tant, el fem era una cosa que desapreixia estranyament sense que hi pensarem, tan sols portant una bossa de plàstic a un  contenidor. Però fa un poc més de temps, el fem era un recurs. Quan s’ utilitzava com a menjar dels animals o per donar-li’ l a la terra. Actualment el fem és un problema.

La societat capitalista en la qual vivim ens empeny a consumir d’ una manera estructural, perquè d’ altra manera el seu engranatge no funciona. En aquesta escalada consumista, ha segut fonamantal una teoria: l’ obsolescència  programada ha permés mantindre el cicle del consum. El triomf dels productes d’ usar i tirar era perfecte per mantindre els nivells de consum i per una societat que té presa.

D’ aquesta manera les nostres bosses de fem, no sols han augmentat de pes, sinó que s’ han omplert de productes i matèries primeres de vegades contaminants, altres difícils d’ eliminar.

Fins a mitjans dels 90, tot allò que ja no volíem ho portàvem als abocadors, muntanyes de fem on s’ acumulaven els nostres residus. Provocant un fort impacte paisagític i contaminant del nostre territori. Després es pensà una manera ràpida de solucionar aquest problema, la incineració, però les matèries primeries que dipositem al fem generen una forta contaminació amb la crema.

Així al segle XXI comencem una nova estratègia, el reciclatge, amb l’ objectiu de transformar els residus en un nou producte, estalviant matèries primeres i donant eixida al fem. Una estratègia que implica la participació ciutadana fent una separació correcta d’ envasos, vidres, paper i cartró, olis, i roba. Tots aquests productes d’ ús quotidià hem de deposistar-los en els seus corresponent contenidors. A més, comptem amb allò que sembla que molta gent no coneix, els ecoparcs, on hem de portar tota la resta de coses que no sabem on llençar.

Tot i això, la mitjana de residus que genera una persona a Espanya és de 460kg/persona a l’ any. Imagineu les muntanyes de fem. D’ aquests residus el 85% van a la bossa que llencem al contenidor verd, el que li diem fracció resta. I d’ aquesta fracció sols es pot separar el 15%, el que implica que tot i la diversitat de colors de contenidors que tenim al carrer, encara és un gran repte reduir el fem de manera sostenible.

Davant d’ aquesta situació cal prendre mesures. Com sempre, la prevenció deuria ser la primera opció. I per això cal destacar el moviment Residu Zero que pretén canviar els hàbits de consum dirigint-se a compres responsables que fomenten la reutilització i sobretot la compra de productes sense embolcalls i envasos, una realitat per a la que sols cal consciència. El següent pas és la separació en origen el més acurada possible, i per això s’ introdueix la separació selectiva de matèria orgànica.

El contenidor marró, una nova revolució.

Així arriba el contenidor marró o la separació selectiva de la matèria orgànica. La matèria orgànica no és res més que les restes de menjar. Tots aquells residus que es poden degradar biològicament sense conseqüències negatives per a la terra.

Encara que semble estrany, un 41% del pes dels nostres residus doimiciliaris són matèria orgànica que es pot descompondre. Fins el moment sols ha fet que augmentar el gruix de la resta de fem. Amb la separació en origen d’ aquest tipus de residus no sols reduïm considerablement la quantitat de residus, sinó que valoritzem una part d’ ells. Efectivament, amb les restes de matèria orgànica es pot generar compost i biocombustibles. D’ aquesta manera tancaríem un cicle, fent un pas més cap a l’ economia circular, terme que ara escoltem a tots els llocs com a nova esperança davant la fracassada sostenibilitat.

Tot i això, i malgrat el consens general respecte a la necessitat de separar i reciclar la matèria orgànica, (no es tracta d’ una idea original nostra, es tracta d’ una obligació marcada per Europa, marcada per assolir abans del 2020) diferents elements han d’ anar al compàs per a què el benefici siga real.

Per una banda necessitem el convenciment i l’ aposta dels nostres polítics, ja que és un problema i una necessitat la correcta gestió del nostre rebuig. Aquesta aposta no sols implica el tractament sinó buscar l’ eixida als productes generats de manera que es tanque, realment, el cercle de l’ economia circular. Açò implica a grans empreses i pots ser, a tornar a una reducció de consum i velles costums. I per altra banda i de manera fonamental, implicar a la ciutadania.

La gestió de la matèria orgànica 

Quantes vegades hem escoltat: damunt de que pague volen que recicle? Es poden extreure moltes idees errònies d’ aquesta pregunta. La gestió del fem és una de les despeses més cares de qualsevol ajuntament. Aquesta gestió inclou la recollida i el tractament dels residus. I evidentment, si no volem trobar-nos amb la bossa de fem a la porta de nostra casa, haurem de pagar per la seua gestió.

Per altra banda, com a ciutadanes i ciutadans, tenim unes responsabilitats de convivència mínimes i bàsiques, i el reciclatge és una d’ elles que no podem dirimir en altres. Altra cosa és que hem d’ exigir als nostres gobernants que aquesta gestió siga correcta i el més barata possible.

Si parlem de costos, a millor separació menys necessitat de gestió i per tant menor cost. Per tant, el nostre paper és separar i demanar que aquesta gestió siga correcta. No sols no hauríem d’ oposar-nos a la separació en origen, sinó que hauríem d’ exigir-la.

A casa, és una xicoteta molèstia més, que en molt poc de temps, com altres costums formarà part del nostre dia a dia. Així com es fa a la major part de països europeus on són molt més estrictes en aquesta separació. Es tracta de la separació de residus més fàcil i més complexa. Més fàcil perquè és bàsica; i més complexa perquè ha de ser perfecta per poder obtindre un producte de qualitat posteriorment. D’ altra manera, els nostres esforços seran inútils.

Sara Aunés i Marqués