Els lepidòpters són un ordre d’insectes quasi sempre voladors i anomenats comunament com a papallones. Al Planeta tenim més de 165.000 espècies. De fet, és el segon ordre amb major biodiversitat, només superat pel dels coleòpters. Les més conegudes són les papallones diürnes. Però, la majoria de lepidòpters són nocturns. Este és el cas de les arnes o palometes, els esfíngids i els paons de nit.

Les papallones, tant nocturnes com diürnes, són uns insectes holometàbols. O siga, amb metamorfosi completa. Al llarg de la seua vida el seu desenvolupament passa per tres estadis molt diferents: larva, pupa i imago (adult). Si la pupa es desenvolupa dins d’un capoll de seda, aleshores s’anomena crisàlide.

Les larves de les papallones es coneixen com a erugues i mengen normalment matèria vegetal. De fet, moltes espècies s’alimenten sempre de la mateixa planta. Per exemple, la Brithys crini. Les erugues d’esta papallona nocturna s’alimenten principalment del lliri de mar (Pancratium maritimum), una espècie de flora dunar prou habitual en els nostres muntanyars.

De vegades, fins i tot, les erugues d’alguns lepidòpters especialitzats en determinades plantes poden esdevindre en plagues per a l’agricultura o la jardineria. Este és el cas del cucat de l’arròs (Chilo suppressalis) o la palometa de la xufa (Bactra bactrana), dues espècies d’arnes. O el de la Cacyreus marshalli, una papallona nocturna més coneguda com el barrinador dels geranis.

Tanmateix, en general, les papallones són beneficioses per als nostres ecosistemes i per al camp. En la seua fase adulta (imago) pol·linitzen plantes i cultius. I són un recurs molt important per a diferents espècies de fauna insectívora (ocells, rates penades…), tant en la fase imago com en la de larva. A més a més, actuen com a bioindicadors de la qualitat dels hàbitats.

Al País Valencià, per les característiques geogràfiques del nostre territori, trobem una gran biodiversitat de lepidòpters. De fet, segons el llibre Mariposas diurnas de la Comunitat Valenciana, publicat en 2010 per Sergio Montagud i José Antonio Garcia, només de papallones diürnes tenim 159 espècies diferents. O siga, el 72% d’espècies de papallones diürnes de la península Ibèrica.

La nostra gran biodiversitat propicia que hi haja des d’exemplars lligats a paratges subdesèrtics a espècies que només sobreviuen en alta muntanya. Este és el cas de la papallona apol·lo (Parnassius apollo). Esta és una espècie relicta que a la península Ibèrica només habita en muntanyes de les províncies de València i Castelló. Per la regressió que patix, ha sigut declarada com a vulnerable en el Catàleg Valencià d’Espècies Amenaçades.

La papallona diürna més comuna al nostre territori és la blanca de la col (Pieris brassicae), espècie que trobem especialment en la plana litoral. Com el cucat de l’arròs o la palometa de la xufa, pot arribar a ser una plaga agrícola. En este cas, com el seu mateix nom indica, per a les plantacions de cols.

Una altra espècie relativament comuna i que destaca per la seua grandària i bellesa és la papallona reina (Papilio machaon). Per les seues franges grogues i negres també rep el nom de papallona tigre. Té un vol ràpid i es passa el dia anant de camp a camp i de flor en flor. Especialment, li agrada xuclar les flors de l’anís (Pimpinella anisum) i del fenoll (Foeniculum vulgare), sobre les quals de vegades se la veu amb les ales esteses, reposant al Sol.

Per la seua part, la Phengaris alcon és la papallona diürna més estranya del nostre territori i una de les més amenaçades per la seua complexa biologia. Pon els ous en una planta nutrícia, la Gentiana cruciata, que al nostre territori només creix a 1.400 metres d’altitud en pasturatges humits de Vilafranca (L’Alt Maestrat, Castelló), en el massís del Penyagolosa.

Les erugues, quan ixen dels ous, s’alimenten al principi de la Gentiana cruciata. Però, després es deixen caure de la planta i unes poques són recollides per formigues del gènere Myrmica. Estes transporten fins a huit erugues al seu formiguer, on s’alimenten de les regurgitacions que els oferixen les obreres de la colònia. Les formigues, a canvi, reben unes secrecions dolces de les erugues, que no devoren cap larva de formiga.

Este comportament, denominat “estratègia del bufó”, representa un pas evolutiu en esta classe d’associació, ja que permet explotar amb major eficàcia el formiguer sense extingir-lo. Quan han completat el seu creixement, un any després, les Phengaris alcon ixen del formiguer convertides ja en papallones adultes.

Al País Valencià tenim fins i tot una papallona diürna que és tòxica. Concretament, a La Marina Baixa, on trobem la monarca (Danaus plexippus). Esta espècie acumula verí d’una planta exòtica introduïda per a la jardineria i naturalitzada en esta comarca alacantina: la flor de sang o asclèpia (Asclepias curassavica).

Gràcies a la seua toxicitat, la monarca evita ser depredada pels ocells, als quals avisa del perill de menjar-se-la amb els seus vistosos colors. Esta papallona, originària del centre i sud d’Amèrica, va arribar a la península Ibèrica en el segle XIX, arrossegada per vents forts des de les seues vies migratòries. Al Camp de Morvedre no hi ha cites de reproducció. Però, després de forts episodis de vents, sí que s’ha pogut veure algun exemplar.

Les papallones, especialment les diürnes, són un dels insectes més valorats per la societat. Els seus colors, el seu vol i la seua vulnerabilitat les han situades entre els insectes més admirats per totes i tots i són protagonistes de rondalles, contes i il·lustracions. Però, malauradament, estan patint un fort declivi pels monocultius, la destrucció del seu hàbitat, les urbanitzacions, les carreteres, el col·leccionisme, l’ús i abús de productes fitosanitaris i el Canvi Climàtic.

Actualment per a fomentar la seua conservació existixen diferents iniciatives. Una d’elles és la xarxa d’oasis de papallones. Es tracta d’espais protegits i lliures de fitosanitaris, on es mantenen i respecten els ribassos i les plantes temporals que donen recer a les papallones i altres insectes pol·linitzadors.

Des de gener, ja tenim un d’estos oasis en un parc natural valencià. Concretament en el de Xera-Sot de Xera. Si tu vols ajudar a les papallones, també pots crear el teu oasi en el teu jardí o camp. Només has de respectar els ribassos i les plantes temporals i apostar per l’agricultura i la jardineria ecològica. T’animes?

Miguel Crespo Roig.