El passat dijous, 23 de març, Aragó Cinema estrenà a València el documental Safari d’Ulrich Seidl. Este documental mostra com turistes austríacs viatgen a Àfrica per a caçar, entre altres espècies, zebres i girafes i tracta d’entendre i fer-nos entendre què passa pel cap d’esta gent: per què maten animals com una girafa, quines són les armes que utilitzen, les tarifes per animal abatut, les emocions que experimenten al matar, les relacions amb el personal local…
Durant els 91 minuts del documental, Ulrich Seidl deixa que els turistes de caça i el propietari de la finca on es realitzen els safaris es retraten a ells mateixos amb els seus comentaris, testimonis i actes, que despullen algunes de les misèries de la condició humana. Especialment pel que respecta a les relacions de dominació entre els països del nord i del sud, entre els homes i les dones i, per descomptat, entre el ser humà i els animals, tal i com es va exposar durant el col·loqui posterior a la projecció de Safari.
En el debat de després del documental, en el qual vam participar El Rebrot de la Vida, Fundación Alma Animal, SEO/BirdLife, Acció Ecologista-Agró i el públic assistent, també es va plantejar el dret a la vida de tots els animals, independentment de si són espècies silvestres, domèstiques o de granja, i el desmesurat impacte de la indústria de la carn, que és un dels principals motors de l’escalfament global del Planeta i del Canvi Climàtic. Però, hui, volem ampliar i reflexionar un poc més sobre altre tema que també es va tractar en este cinefòrum: la caça a casa nostra.
Molts podreu pensar que a Espanya no hi ha safaris. Però, vos equivoqueu. Tenim els nostres safaris made in Sapin, les munteries, que també reproduïxen les relacions de dominació entre rics i pobres, entre homes i dones i entre el ser humà i els animals, convertits en trofeus pels quals normalment es paguen desorbitats preus. Pel·lícules com Los santos inocentes de Mario Camus o La escopeta nacional de Luis García Berlanga són un magnífic testimoni d’estos safaris made in Spain.
A més a més, durant l’època de la veda de caça, assistim a xicotets safaris per pràcticament totes les muntanyes i zones humides del Camp de Morvedre. La Marjal dels Moros, afortunadament, és una excepció a la norma i en este aiguamoll està prohibida la caça. Però, no és el cas de la Marjal d’Almenara, la Muntanya de Romeu, la Serra Calderona, les muntanyes de La Vall de Segó, la Serra d’Espadà… Espais naturals on els trets de les escopetes, a més a més de cobrar-se la vida de milers d’animals, impedixen el gaudi de la natura a excursionistes, ciclistes, turistes, aficionats a l’ornitologia, corredors de muntanya…
Des de finals de l’estiu fins a mitjans de l’hivern, els caçadors es convertixen en els amos de muntanyes i marjals. Teòricament per a controlar els danys agrícoles que genera la fauna silvestre. Concretament, al País Valencià parlem de 26 milions d’euros, segons un informe elaborat per AVA-Asaja, La Unió de Llauradors, la Federació de Cooperatives Agroalimentàries de la Comunitat Valenciana i la Federació de Caça, entitats que estan demanant un pla de xoc i “canvis normatius que faciliten el control de les espècies invasores dels cultius”.
I, evidentment, que cal un canvi normatiu. Però, no el que estan demanant. No podem caure en el seu parany. Durant el govern del Partit Popular a la Generalitat Valenciana els plans cinegètics dels vedats de caça s’aprovaven per silenci administratiu. O siga, que durant els darrers vint anys els caçadors han fet i desfet com han volgut sense cap tipus de control per part de l’administració. Per exemple, amollant massivament conills per a caçar, que després escapen de la zona cinegètica per a acabar en els camps de cultiu, generant així el dany agrícola que en teoria estan combatent… Per tant, no fan falta més escopetes ni més safaris a casa nostra. Fa falta més gestió i control.
Miguel Crespo Roig
Educació ambiental. Camp de Morvedre.
Acció Ecologista-Agró
